Carretero Parla

DECLARACIONS DEL REI FAISAL D'ARABIA SAUDI

 El rei Faisal d'Aràbia Saudita en una entrevista , publicada l'any 1972:

Israel ha tingut intencions malicioses des de temps antics. La seva

objectiu és la destrucció de totes les altres religions ... Consideren

que les altres religions són inferiors a la seva i que altres pobles

estan per sota del seu nivell.

I pel que fa al tema de la venjança , ells tenen un cert dia a l'any ,

en el qual barregen la sang de no jueus amb el seu pa i el mengen.

Va succeir que fa dos anys, mentre jo era a París de visita, la policia

va descobrir cinc nens assassinats, a qui els havien tret la sang,   i va

resultar que alguns jueus els havien assassinat per tal de prendre'ls

 la sang i barrejar-la amb el  pa que mengen aquell dia.

 Això mostra fins on arriba el seu odi i malícia cap als pobles no jueus

LA DIGNITAT DE CATALUNYA = INDEPENDENCIA

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

EL MANDONGUILLA I LA PARELLA DE PESOLS

Es una madonguilla amb dos pesols al costat , un dels pesols amb bigoti i l'altre sembla alienat .
Aquesta es la realitat de l'actual govern de Catalunya.
Son esclaus sense vergonya del Govern d'Espanya . Son gent que no havien menjat mai en un restaurant de carta . Quan varen descubrir l'existencia d'aquesta realitat i que aixo ho pagava el poble , varen decidir resistir fins a la mort damunt de la poltrona governamental .
El pesol del bigoti va oblidar rapidament lo de les mans netes , doncs enlluernat pel poder ha fet doctrina i ha decidit que el catalanisme ja havia mort i era hora de lliurar armas i bagatges a l'Espanya Eterna . Tot sigui pel be de l'Esquerra i de la bona vida si molt conve .

PUBLICAT A http://hasbarats.blogspot.com/

Els nous gurús de la mandanga "políticament correcta" no s'estan de bombardejar-nos amb el seu ideal de SOCIETAT CIVIL, una cosa irrisòria, absurda, estúpida i més tova que la desgràcia que llueixen orgullosament com atribut viril, pura cansalada. No, Catalunya no és el reflex dels seus deliris metrosexuaEls nous gurús de la mandanga "políticament correcta" no s'estan de bombardejar-nos amb el seu ideal de SOCIETAT CIVIL, una cosa irrisòria, absurda, estúpida i més tova que la desgràcia que llueixen orgullosament com atribut viril, pura cansalada. No, Catalunya no és el reflex dels seus deliris metrosexuals d'efebus depilat que va perdre l'encèfal en una remota performance multicultural un cop mort, de vell, el dictador. Que no es facin il•lusions perquè la cosa s'està escalfant i acabaran prenent

Ens volen vendre una barreja indigerible i heterogènia d'horrors, una moguda de subespècies que s'han fet amb les regnes del país. Però dur aquest Cavall tant de temps desemmascara els impostors : de seguida els suen les mans i, al final, el Cavall es desboca. I aquí estem. I us diem que ja n'hi ha prou i que us trobareu amb una allau de gent, de grups, de partits, de moviments i de voluntats que tindran un objectiu comú, clar i irrenunciable : acabar amb la merda de país que heu dissenyat. A aquestes alçades tenim prou clar que el nostre pitjor enemic no és l'espanyol que se sent orgullós de ser-ho, sinó el que en nom de Catalunya enfonsa el nostre país en un fangar insuportable.

Els nous gurús de la mandanga "políticament correcta" són el més semblant a la colla de fantasmes poca-pena d''El ball dels vampirs" que il•lustren aquest article : són tan insubstancials que no poden ni reflectir-se en un mirall. Ningú no parlarà d'ells quan hagin mort, i quan algun historiador del futur investigui què va passar en aquests anys d'ignomínia ho deixarà córrer vençut per la pestil•lència de la traïció i l'estultícia.

SOCETAT CIVIL : Prat de la Riba; un home capaç de ressucitar Catalunya unint quatre Diputacions, amb pocs mitjans, amb enginy, preparació, voluntat, patriotisme i generositat. INDIGNITAT CIVIL : José Montilla; un analfabet exmaoista, corrupte, antisemita i traïdor a la terra que el va acollir.

Catalunya sap perfectament què és la SOCIETAT CIVIL : la gent que excel•leix defensant el seu passat donant el millor : la menestralia lluitadora, l'empresariat que treballava de sol a sol, els qui van allunyar els obrers de les tavernes i van crear centenars d'ateneus, de corals, de societats, de lògies. Beneïts siguin! Els qui es van sentir orgullosos de la seva terra, de la seva història, de la seva llengua i van defensar-les jugant-se el patrimoni, el futur i la vida. Gent nascuda aquí, gent nascuda allà: catalans. SOCIETAT CIVIL : Clavé, Arús, Joan Maragall, Pep Ventura, el Noi del Sucre, Josep Pla, Cambó, Lluís Millet, Salvat-Papasseit, Estelrich, Macià, Valentí Almirall, Marià Cubí, Rodoreda, Guimerà, Rovira i Virgili, Carles Riba, Carme Serrallonga, milers milers, milers!! Beneïda la seva memòria!

Quin sindicalisme corrupte i venut tenim! Quin teatre oficial a mans de retardats! Quin cinema insignificant i mediocre! Quins pròcers més imbècils que no han estat capaços de detectar un estafador tan primari com Fèlix Millet, l'excrescència d'una família honorable pixant-se en els detritus dels besnéts dels prohoms de la burgesia catalana que l'únic que aporten al país són unes fundacions miserables i inútils que els desgraven un 25% dels seus impostos. Quina premsa de vergonya tenim! Què no haurien fet la majoria dels periodistes d'ara als anys quaranta? : cagar-se i cantar himnes feixistes; ni als setanta haurien gosat piular. Tan solidaris, ells, amb qualsevol denúncia suggerida des del govern, callaran tots davant la vergonyosa depuració política de Salvador Sostres, un poltre desbocat que escriu infinitament millor que qualsevol d'ells i que diu el que pensa sense por defensant la seva idea de Catalunya, agradi o no. Amb dos pebrots.

Què se n'ha fet d'aquell Omnium Cultural que fa quaranta anys, en plena dictadura, va inundar el nostre país amb enganxines de "Català a l'escola"? : arrossegar-se per una subvenció i organitzar i pagar les conferències delirants d'un malalt de poder desposseït de futur. I aquella església catalana valenta i ecumènica dels seixanta?, existeix? I aquells mestres coratjosos i il•lusionats amb una escola catalana capdevantera? Han desaparegut tots sota la insignificància vomitiva de quatre mestres progres que imposen impúnement a tot el país un fracàs pedagògic sense precedents? On són les Associacions de Veïns lluitadores de les darreries del franquisme?, podrint-se de fàstic i de vergonya amb subvencions insultants?

On han anat a parar el coratge i la independència de les associacions de consumidors i dels col•legis professionals? Per quina claveguera s'ha escolat l'esperit de l'Assemblea de Catalunya? Què ens ha passat? Què collons hem estat fent tots plegats els darrers trenta-cinc anys?

Al diari Avui del dia 18, mentre en una pàgina Salvador Sostres s'acomiadava dels seus lectors en una altra ens informaven que una delegació oficial de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament -la repartidora que regalarà 130 milions d'euros, 21.630 milions de pessetes, a organitzacions fora de control i sense la més mínima transparència-, era a "Palestina" salvant heroicament els esculls del govern d'Israel per executar un "pla director de cooperació al desenvolupament 2007-2010 que assenyala Palestina com a país prioritari de la cooperació catalana". (pobres criatures del Darfur, del Congo, d'Etiòpia, de Mianmar,... Mala sort, nois!). Afegia que "l'ACCD hi treballa de la mà de l'ONU, del govern palestí i de les institucions i la societat civil catalanes"...

No, la SOCIETAT CIVIL CATALANA no és això. El nostre país no és així. El nostre futur no pot ser aquest. Catalunya s'ha d'alçar democràticament contra tanta misèria moral. El nostre país no és tan mesqui, ni tan corrupte, ni tan antisemita. Venen temps moguts, difícils i encoratjadors. Deixem-nos de falòrnies i lluitem units. El futur s'ho val.

ls d'efebus depilat que va perdre l'encèfal en una remota performance multicultural un cop mort, de vell, el dictador. Que no es facin il·lusions perquè la cosa s'està escalfant i acabaran prenent mal.

Ens volen vendre una barreja indigerible i heterogènia d'horrors, una moguda de subespècies que s'han fet amb les regnes del país. Però dur aquest Cavall tant de temps desemmascara els impostors : de seguida els suen les mans i, al final, el Cavall es desboca. I aquí estem. I us diem que ja n'hi ha prou i que us trobareu amb una allau de gent, de grups, de partits, de moviments i de voluntats que tindran un objectiu comú, clar i irrenunciable : acabar amb la merda de país que heu dissenyat. A aquestes alçades tenim prou clar que el nostre pitjor enemic no és l'espanyol que se sent orgullós de ser-ho, sinó el que en nom de Catalunya enfonsa el nostre país en un fangar insuportable.

Els nous gurús de la mandanga "políticament correcta" són el més semblant a la colla de fantasmes poca-pena d''El ball dels vampirs" que il·lustren aquest article : són tan insubstancials que no poden ni reflectir-se en un mirall. Ningú no parlarà d'ells quan hagin mort, i quan algun historiador del futur investigui què va passar en aquests anys d'ignomínia ho deixarà córrer vençut per la pestil·lència de la traïció i l'estultícia.

SOCETAT CIVIL : Prat de la Riba; un home capaç de ressucitar Catalunya unint quatre Diputacions, amb pocs mitjans, amb enginy, preparació, voluntat, patriotisme i generositat. INDIGNITAT CIVIL : José Montilla; un analfabet exmaoista, corrupte, antisemita i traïdor a la terra que el va acollir.

Catalunya sap perfectament què és la SOCIETAT CIVIL : la gent que excel·leix defensant el seu passat donant el millor : la menestralia lluitadora, l'empresariat que treballava de sol a sol, els qui van allunyar els obrers de les tavernes i van crear centenars d'ateneus, de corals, de societats, de lògies. Beneïts siguin! Els qui es van sentir orgullosos de la seva terra, de la seva història, de la seva llengua i van defensar-les jugant-se el patrimoni, el futur i la vida. Gent nascuda aquí, gent nascuda allà: catalans. SOCIETAT CIVIL : Clavé, Arús, Joan Maragall, Pep Ventura, el Noi del Sucre, Josep Pla, Cambó, Lluís Millet, Salvat-Papasseit, Estelrich, Macià, Valentí Almirall, Marià Cubí, Rodoreda, Guimerà, Rovira i Virgili, Carles Riba, Carme Serrallonga, milers milers, milers!! Beneïda la seva memòria!

Quin sindicalisme corrupte i venut tenim! Quin teatre oficial a mans de retardats! Quin cinema insignificant i mediocre! Quins pròcers més imbècils que no han estat capaços de detectar un estafador tan primari com Fèlix Millet, l'excrescència d'una família honorable pixant-se en els detritus dels besnéts dels prohoms de la burgesia catalana que l'únic que aporten al país són unes fundacions miserables i inútils que els desgraven un 25% dels seus impostos. Quina premsa de vergonya tenim! Què no haurien fet la majoria dels periodistes d'ara als anys quaranta? : cagar-se i cantar himnes feixistes; ni als setanta haurien gosat piular. Tan solidaris, ells, amb qualsevol denúncia suggerida des del govern, callaran tots davant la vergonyosa depuració política de Salvador Sostres, un poltre desbocat que escriu infinitament millor que qualsevol d'ells i que diu el que pensa sense por defensant la seva idea de Catalunya, agradi o no. Amb dos pebrots.

Què se n'ha fet d'aquell Omnium Cultural que fa quaranta anys, en plena dictadura, va inundar el nostre país amb enganxines de "Català a l'escola"? : arrossegar-se per una subvenció i organitzar i pagar les conferències delirants d'un malalt de poder desposseït de futur. I aquella església catalana valenta i ecumènica dels seixanta?, existeix? I aquells mestres coratjosos i il·lusionats amb una escola catalana capdevantera? Han desaparegut tots sota la insignificància vomitiva de quatre mestres progres que imposen impúnement a tot el país un fracàs pedagògic sense precedents? On són les Associacions de Veïns lluitadores de les darreries del franquisme?, podrint-se de fàstic i de vergonya amb subvencions insultants?

On han anat a parar el coratge i la independència de les associacions de consumidors i dels col·legis professionals? Per quina claveguera s'ha escolat l'esperit de l'Assemblea de Catalunya? Què ens ha passat? Què collons hem estat fent tots plegats els darrers trenta-cinc anys?

Al diari Avui del dia 18, mentre en una pàgina Salvador Sostres s'acomiadava dels seus lectors en una altra ens informaven que una delegació oficial de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament -la repartidora que regalarà 130 milions d'euros, 21.630 milions de pessetes, a organitzacions fora de control i sense la més mínima transparència-, era a "Palestina" salvant heroicament els esculls del govern d'Israel per executar un "pla director de cooperació al desenvolupament 2007-2010 que assenyala Palestina com a país prioritari de la cooperació catalana". (pobres criatures del Darfur, del Congo, d'Etiòpia, de Mianmar,... Mala sort, nois!). Afegia que "l'ACCD hi treballa de la mà de l'ONU, del govern palestí i de les institucions i la societat civil catalanes"...

No, la SOCIETAT CIVIL CATALANA no és això. El nostre país no és així. El nostre futur no pot ser aquest. Catalunya s'ha d'alçar democràticament contra tanta misèria moral. El nostre país no és tan mesqui, ni tan corrupte, ni tan antisemita. Venen temps moguts, difícils i encoratjadors. Deixem-nos de falòrnies i lluitem units. El futur s'ho val.

AIXO ES EL PSC

Josep Maria Sala y Joan Ferran mantuvieron repetidos contactos con los promotores del Foro Babel - La proximidad del congreso de l Hospitalet disuadió a los socialistas de celebrar las jornadas

Altos dirigentes del PSC participaron en la gestación del Foro Babel

El partido aceptó organizar unas jornadas sobre lengua con los intelectuales


SANDRA PAR
BARCELONA.- Josep Maria Sala y Joan Ferran, entre otros altos dirigentes del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), participaron en las reuniones que mantuvieron los impulsores del Foro Babel y que culminaron con el nacimiento de este grupo de opinión al que están adheridos destacados intelectuales catalanes de la órbita de izquierdas.

El núcleo fundador del Foro Babel, integrado por Francesc de Carreras, Julio Villacorta, Félix Pérez Romera y Antonio Robles, mantuvo repetidos contactos con dirigentes del aparato del PSC en 1996 con la idea de organizar conjuntamente unas jornadas sobre cultura, lengua y democracia, que sin embargo nunca llegaron a realizarse.

Junto a los promotores de Babel, la organización de las jornadas debía correr a cargo del colectivo Crisol -formado por cuadros intermedios del PSC- y entidades como la Asociación por la Tolerancia o la Asociación de Profesores por el Bilingüismo. Crisol había confirmado su participación, pero cambió de parecer tras el verano ante la proximidad del octavo congreso socialista en l Hospitalet, cuando los capitanes descabalgaron a Raimon Obiols de la dirección del partido.

Josep Maria Sala, ex miembro de la ejecutiva del PSC y ex diputado autonómico, fue un asiduo de las tertulias celebradas por el colectivo Mogambo en un local de Premià de Dalt del mismo nombre y que derivaron en la creación de Foro Babel el 13 de diciembre de 1996.

CONTACTOS INFORMALES.- Sala explicó a este diario que se trató de contactos informales y nunca en nombre de la dirección del PSC. Enmarcó los encuentros en la «inquietud» y el «interés máximo» del PSC por evitar que «una parte de la población entrara en la vía de la radicalidad» en el debate sobre la lengua, «como ha ocurrido con Cadeca o con la Cervantina».

Para Sala, la labor de Babel es «muy respetable» y las relaciones con este grupo siguen estando en «un terreno muy positivo», aunque después el Foro haya criticado públicamente el aval del PSC a la ley del catalán.

Fuentes del Foro asistentes a las reuniones indicaron que se celebraron varios encuentros y comidas con miembros del PSC, a los que acudieron significados dirigentes del partido como Josep Zaragoza, Manuel Bustos, Ferran Bello, Katy Carreras, Joan Ferran, Miquel Iceta y el mismo Sala. Según estas fuentes, los planteamientos del Foro recibieron siempre el aval socialista.

Miquel Iceta, secretario de propaganda del PSC y también secretario de acción política y electoral tras la salida de Sala, precisó que estuvo en una comida con miembros del Foro en la primavera de 1997, después de que Babel ya se hubiera dado a conocer con el primer manifiesto. Iceta afirmó que fueron «contactos personales y no formalizados» porque «el Foro no quería supeditarse al discurso de nadie, quería ser independiente».

Ferran Bello, miembro del consejo nacional del PSC y fundador de Crisol, explicó que siempre ha habido buena relación con el Foro Babel y que muchos de sus dirigentes no han ocultado su sintonía con los planteamientos de este grupo. Confirmó que las jornadas que preveía lanzar Crisol con Babel se frustraron porque «no era la época más adecuada, con el congreso a la vuelta de la esquina».

APOYO .

«Dos zorros para guardar el corral»

Los contactos del Foro Babel con miembros del PSC no lograron torcer la postura de los socialistas en la ley del catalán. El grupo de intelectuales ha lamentado la evidente contradicción entre el sentir de las bases y cuadros intermedios socialistas, contrarios a la normativa lingüística de Pujals, y la postura oficial que finalmente adoptó la dirección del partido votando a favor de la ley del catalán el pasado 31 de diciembre en el Parlament.

Félix Pérez Romera, antropólogo y portavoz del Foro, cree que la paradoja tiene una explicación clara: «el PSC puso a dos zorros a guardar el corral», en referencia a los diputados que negociaron la ley en la ponencia parlamentaria, Joaquim Nadal y Antoni Dalmau, alineados en el sector más catalanista del PSC.

El primer secretario socialista, Narcís Serra, llegó a reconocer en una entrevista mantenida con un miembro de Babel que el PSC no podía aprobar una ley semejante. Pero, según la versión de los socialistas, su deber era optar por el pragmatismo y trabajar por lograr un texto moderado.

El PSC insiste en que nunca ha querido capitalizar las tesis del Foro. «El PSC no es la prolongación política de Babel», aseguró Bello.

Sin embargo, las tesis del Foro son tentadoras para más de un partido. La dirección de Esquerra Unida i Alternativa, los comunistas escindidos de Iniciativa, quiere incorporar a su discurso los planteamientos de Babel, donde no faltan militantes de este partido.

EL PSC TE POR DE REAGRUPAMENT

Reagrupament.Cat acusa el PSC de fer boicot als seus actes públics
La plataforma independentista denuncia que l'Ajuntament de Barcelona els havia llogat el Palau Sant Jordi i els l'ha vetat en saber que eren la formació de Joan Carretero

La plataforma Reagrupament Independentista que presideix Joan Carretero acusa l'administració governada pel PSC de fer el boicot als seus actes públics. L'associació política denuncia en concret que després de més d'un mes d'haver sol·licitat el Palau Sant Jordi de Barcelona per a un acte públic i després d'haver rebut fa tres setmanes un requeriment de l'Ajuntament de Barcelona per formalitzar el contracte, finalment l'empresa gestora els l'ha denegat.

La direcció de Reagrupament denuncia que el Partit Socialista manté una actitud hostil a qualsevol intent de la plataforma independentista per realitzar actes públics. A més, asseguren que, si bé el veto a utilitzar el Palau Sant Jordi pot ser-ne l'expressió més important, aquesta actitud de boicot s'està produint enn diverses poblacions governades pel PSC.Reagrupament Independentista ha planificat un gran acte públic per la diada de Sant Jordi de l'any 2010. L'escenari d'aquest esdeveniment havia de ser el Palau Sant Jordi de Barcelona. Amb aquesta finalitat, un dirigent de l'associació va fer la gestió davant l'empresa municipal Barcelona de Serveis Municipals SA (BSMSA).

El 13 d'octubre, sense donar a conèixer la seva identitat, Reagrupament sol·licitava oficialment a BSMSA les condicions per fer la reserva del Palau Sant Jordi. El mateix dia, l'empresa municipal responia a la petició, explicava les condicions de contractació i informava que el pavelló estava lliure la data del 23 d'abril, tot i que advertia que a la vigília sí que estava "ocupat per una altra activitat ja programada".

El mateix 13 d'octubre, BSMSA comunicava que feia "prereserva" de l'espai fins al 10 de novembre, termini en el qual calia que l'associació confirmés la reserva de la instal·lació. No obstant això, el 27 d'octubre l'empresa gestora del Sant Jordi instava l'associació promotora de l'event a confirmar les dades de la sol·licitud amb l'argument que altres promotors s'havien interessat també per utilitzar el Palau Sant Jordi el 23 d'abril.

Reagrupament Independentista va aportar el 28 d'octubre totes les dades demanades, a més d'identificar-se oficialment com a entitat promotora dels actes que s'havien de celebrar al Palau Sant Jordi, a més de fer oferiment d'abonar la reserva amb efectes immediats.

Va ser una setmana després quan, el 4 de novembre, la cap de màrqueting comercial de BSMSA es va posar en contacte amb Reagrupament per telèfon per comunicar que podia haver problemes amb la reserva del Sant Jordi. Diversos directius de Reagrupament van intercanviar comunicacions amb la responsable de BSMSA, que sempre es va remetre a decisions dels seus superiors fins que es va celebrar una reunió, el passat 11 de novembre, entre les dues parts.

No obstant això, ja a la vigília de la reunió, el responsable de finances de Reagrupament, Àngel Font, va enviar un burofax advertint sobre la possibilitat d'emprendre accions legals davant la possibilitat que el canvi de criteri obeeixi a instruccions arbitràries de caràcter polític.

La negativa
Malgrat això, el dia 11 de novembre té lloc la reunió entre la directora corporativa de màrqueting de BSMSA, Rosa Ortiz, i altres dos interlocutors dels dirigents de Reagrupament amb tres membres de la junta de l'associació independentista, Rut Carandell, Àngel Font i Xavier Palet. De la conversació en va sortir que, amb caràcter previ, hi havia una reserva del Sant Jordi. Els responsables de l'empresa municipal demanaven excuses pels perjudicis que poguessin ocasionar i per mirar de trobar una solució demanaven un termini de 24 hores, que van demanar de prorrogar per arribar així fins al cap de setmana.

Aquest dilluns, 16 de novembre, un dels representants de Reagrupament Independentista rebia un burofax denegant la sol·licitud per celebrar un acte al Sant Jordi la diada del patró de Catalunya. AVUIcat s'ha posat en contacte amb representants de l'empresa municipal, però no ha obtingut cap resposta fins al moment.